En el present article s’aborda el rol que s’assigna a l’envelliment en relació amb el sistema social a través de tres eixos: l’organització del treball, les relacions familiars i la sobrevaloració de la joventut.
En el món laboral, la productivitat és el valor màxim i legalment es considera una edat a partir de la qual els treballadors són menys productius i, per tant, s’exclouen del sistema. Quant a les relacions familiars, l’exclusió radica en el fet que tot i que els vells representen un suport per a les cures de la família, les seves experiències (fora de l’àmbit productiu) no són valorades. D’altra banda, la sobrevaloració de la joventut condemna l’ancianitat a la marginació.
L’autora constata la contradicció existent entre l’avançament de l’edat de jubilació i l’allargament de l’esperança de vida. Tenint en compte la fragilitat del sistema de pensions i la prolongació d’una etapa on la capacitat econòmica de l’individu minva notòriament, la gent gran és abocada a viure una etapa de passivitat.
Finalment, es posa de relleu que l’autoorganització d’aquest grup poblacional (cada cop més nombrós) pot ser una bona alternativa per exercir la pressió política necessària per tal de provocar canvis qualitatius en el sistema social, en la pròxima dècada.
