En el treball de protecció al menor en famílies amb infants en risc, tradicionalment s’ha prioritzat la seguretat d’aquests sobre l’estabilitat dels vincles familiars, la qual cosa solia desembocar en pràctiques coercitives i de confrontació amb les famílies que acabaven sovint amb una retirada del menor. Els resultats poc eficaços d’aquestes pràctiques tradicionals han propiciat la cerca d’una col·laboració entre professionals i famílies que, per no quedar en mera retòrica, ha d’arribar a plasmar-se en intervencions concretes.
En el present article s’examina una d’aquestes pràctiques amb un cert detall, la conferència de grup familiar (Nova Zelanda), en la qual s’han potenciat les capacitats i els desitjos de les famílies i les seves xarxes de vincles, alhora que s’al·ludeix a una altra pràctica, els diàlegs anticipants (Noruega), en la qual la primera ha buscat inspiració per introduir elements activadors de la participació del menor en assumptes de tanta importància per al seu futur.
Si bé aquest tipus de pràctiques necessiten un suport i una reorganització institucional per poder implementar-se, val la pena conèixer-les per la seva capacitat d’inspirar i encoratjar un canvi en l’equilibri de les relacions de poder entre els professionals i els usuaris que, al preu d’assumir uns certs riscos, aspiri a aconseguir uns resultats més eficaços i compartits.
