Que la realitat sempre supera la ficció ja ho sabíem, no és cap novetat. Encara més, crec que si l’argument d’aquest 2020 l’hagués escrit un guionista, ara seria, sense cap mena de dubte, el professional més cotitzat i amb més projecció del món. Vaig acceptar agraïda la proposta de col·laborar en aquest número monogràfic de l’RTS sobre creativitat i innovació pocs mesos abans que un virus amb un diàmetre mitjà de seixanta-set nanòmetres, un agent acel·lular que necessita un altre ésser viu per replicar-se, capgirés, d’un dia per l’altre, les vides de tots els habitants del planeta, condemnant-nos a viure dins d’una mena de distopia digna de la millor sèrie de Netflix.

Al començament, encara en estat de xoc, quan no podíem creure que estava passant allò que no havíem imaginat mai, com a primera reacció a una realitat que esclatava i es desintegrava en infinits bocins, algunes veus, probablement tant benintencionades i optimistes com ingènues, es van fer sentir simulant un oracle. Ben convençudes, aquelles veus van defensar que aquesta crisi sense precedents significava la fi d’un món esgotat i que això era una oportunitat, que d’aquesta experiència tan inèdita segur que sortiríem millors, que la nostra vulnerabilitat (per fi descoberta) era també la nostra fortalesa, que no hi havia cap altre camí que la cooperació i la solidaritat per no deixar ningú enrere, que més que mai era el temps d’innovar, de reconstruir junts o, encara millor, de construir de nou.