Cossos de pensament, text que mira de reflexionar sobre pensar i actuar, però d’una manera viva i conscient des del treball social; la necessitat de reconeixement mutu en què participem professió i ciutadania, cosa que no és possible sense una trobada entre teories que guien la nostra praxi quotidiana i el saber popular.
Un text que concedeix importància a les formes de parlar i pensar i que mira de fer evident que, si ens distanciem del pensament del comú, si menyspreem el saber popular, si no aconseguim dialogar i confrontar les nostres “creences” i lògiques disciplinàries i professionals amb les de la ciutadania, el nostre idioma es convertirà en eina de dominació.
Com a conclusió que cal tenir en compte: les nostres col·laboracions són úniques i irrepetibles perquè es construeixen amb les persones en temps real, històries quotidianes immerses en la història. Que no hi ha dues vegades d’un “el mateix” en curs entre les quals discernir. Quan escollim un model, hem de ser conscients que ens imposem i imposem una hegemonia ideològica, una forma d’anomenar que, de vegades, no és del tot comprensible, inventem un idioma que pot estar ocultant un exercici de poder i marcant una distància excessiva entre professionals i ciutadania.
Tal vegada, només ens queda respectar la paraula aliena; suposar-li subjecte és fer-la persona; el contrari, prendre persones i cultures com a coses, cossos sense pensament.
Que l’idioma és el cos del pensament. Un idioma construït en un apart és només un fantasma.