L’experiència històrica suggereix que el vaivé dels paradigmes professionals reflecteix més el tenor del ‘Zeitgeist* de la societat que el pensar seminal de la professió. En aquest article, l’objectiu és reconèixer la influència de diversos paradigmes i encoratjar els treballadors socials no només a triar el més apropiat per a ells sinó també resistir aquells paradigmes que amb la seva rigidesa ignoren la naturalesa complexa, confusa, fluida i enigmàtica de l’ésser humà. Aquest article obre les portes al dubte metodològic perquè la professió pugui afrontar críticament els canvis de paradigmes, assimilant els que amplifiquen capacitats i rebutjant els que deshumanitzen.