L’article se centra en l’epistemologia del treball social, abordant des d’una perspectiva històrica la influència que ha tingut el paradigma científic fundacional de les ciències socials en la producció del coneixement en la nostra disciplina. L’articulació subjecte/objecte com a garantia de l’objectivitat, universalitat i neutralitat va establir la ciència com l’únic saber legítim. La crisi de la modernitat, i de les ciències socials com a elements que li són constitutius, plantegen la necessitat de (re)pensar aquestes disciplines i les seves formes tradicionals de producció epistemològica. La reivindicació d’un coneixement local, contextualitzat i situat suposa la visibilització de la varietat epistèmica existent i, per tant, el reconeixement de les persones en situació d’exclusió com a subjectes de pensament i d’acció. Des de la perspectiva intersubjectiva que proposa el diàleg de sabers s’erigeix un treball social compromès amb les persones i amb la necessitat d’articular altres propostes cognitives que siguin transformadores de les dinàmiques de desigualtat social.