Des de l’equip de la revista, hem volgut proposar aquest número sobre l’habitatge amb la intenció de compartir i fer visible la vulnerabilitat amb la que aquest dret social, englobat en les necessitats bàsiques per a la supervivència, es troba des de ja fa molt temps.

L’exclusió residencial i el sensellarisme avancen a les grans ciutats globals malgrat el creixement dels recursos dedicats a atendre a les persones sense sostre i sense llar. L’exclusió del mercat de l’habitatge, les disfuncions del mercat laboral, l’erosió de les polítiques de protecció social i de garantia de rendes, i les polítiques migratòries, generen un degoteig constant de persones que cauen en situacions d’exclusió social severa. L’article proposa un marc de comprensió de l’exclusió de l’habitatge com un continu de situacions marcades per aquests factors estructurals, exposa les interaccions entre l’accés a l’habitatge i altres factors d’exclusió social, i apunta algunes conseqüències pel disseny de polítiques públiques que podrienderivar-se d’aquest marc conceptual, tot posant èmfasi en la necessitat d’apropar-se al sensellarisme amb perspectiva de gènere.

La intervenció social amb persones en situació de sense llar es troba actualment en un moment de canvi, tant a nivell de comprensió del fenomen del sensellarisme
com de perspectiva i filosofia d’acció. La garantia de drets, la restauració del projecte de vida a través de l’apoderament i nous models que posen la persona en el centre de totes les intervencions, ens han de permetre avançar envers estratègies més integrals, globals i respectuoses cap aquest col.lectiu. Aquest article exposa l’estat actual i reptes que se’ns plantegen com a professionals del treball social en la intervenció  amb persones sense llar.

El primer apartat de l’article enfoca les qüestions terminològiquesassociades a un fenomen difícil de definir, caracteritzar i mesurar, i les conseqüències d’aquesta indefinició. A continuació, s’exposen les dades actualment disponibles a Catalunya, les causes del fenomen, els seus temibles efectes, que van més enllà de les persones i de les famílies concretes afectades, i es relacionen les mesures que fins ara s’han pres a casa nostra per combatre el fenomen.

Housing First és una metodologia utilitzada en l’acció amb persones sense llar, centrada en la recuperació personal i basada en el reconeixement del dret a l’habitatge, així com en la plena autonomia de l’individu en la seva presa de decisions. També implica reptes i un nou enfocament en la manera com concebem l’acció professional. El text presenta l’origen d’aquesta metodologia, la seva evolució actual en el context europeu i la seva recent implantació a Espanya. El seu caràcter innovador i mancat de referències immediates implica la necessitat detrobar formes d’acotar què és i què no és Housing First. Finalment, l’article suggereix alguns límits i reptes d’aquest eficient model: orientat als drets, però encara poc implementat i amb poques directrius aplicables en el nostre context.

El dret a l’habitatge és un tema que ha adquirit una rellevància notable a partir del canvi de paradigma i la nova situació de l’habitatge. A partir de l’exposició de com s’ha abordat el tema, en quin punt ens trobem i de quins recursos disposem, es pretén donar una visió general de la situació viscuda aquests últims anysdes de la crisi del 2008, per tal de plantejar-nos quins reptes se’ns pr esenten des del Treball Social.

Amb aquest article es pretén mostrar quina és la situació de l’habitatge social als Països Baixos i se centra concretament en la ciutat de Nijmegen, de 170.000 habitants. Centrar el tema de l’article en un territori concret el fa molt més abastable. En aquest article situarem la ciutat, parlarem dels requisits i criteris d’accés, de diferents corporacions d’habitatge i d’una pràctica anomenada antiocupació entre altres coses.

En el present article pretenem fer una foto del dret a l’habitatge a l’estat espanyol, com s’ha fomentat accedir-hi a través de l’endeutament, l’estafa hipotecaria i la complicitat dels diferents governs i administracions. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca com a resposta de la ciutadania organitzada, com es decideix abordar la problemàtica de les afectades per la hipoteca, fent un especial èmfasien el procés d’empoderament, l’assessorament col.lectiu i els processos d’autotutela del dret a l’habitatge. Finalment, com abordem les noves situacions de lloguer i ocupacions, alhora que tracem unes línies sobre els reptes i fites a aconse guir.

Violències en els escenaris actuals

Alguns divorcis presenten alta conflictivitat derivats de les controvèrsies en relació a l’exercici de la guarda dels menors. Donat que la resposta estrictamentjurídica no és suficient s’han anat incorporant diversos recursos amb una perspectiva més psicosocial (entre altres els Equips d’Assessorament Tècnic, Punts de  Trobada Familiar, mediació, i darrerament la figura incipient del coordinador de parentalitat). L’article recull algunes de les característiques d’aquests serveis. Finalment remarca com la coordinació parental pot esdevenir un dels nous rols del treball social donades les seves coincidències en els mètodes, tècniques i objectius de treball.

La coordinació entre els professionals dels diferents serveis que atenem a les persones que utilitzen drogues o que tenen consums problemàtics de drogues és indispensable per a poder donar respostes més adequades a les seves problemàtiques, optimitzar els recursos i donar una atenció amb més qualitat als usuaris. L’objectiu d’aquest article és el d’analitzar a grans trets el funcionament de la xarxa local especialitzada, (en l’atenció a les drogodependències ) i la seva coordinació amb els Serveis Socials municipals i comarcals i l’atenció primària comunitària. A partir de la pràctica de treball social al Servei d’Addiccions i Salut Mental de l’HUSJR (CAS), al Centre Activitats “La Illeta” i de l’experiència en les coordinacions, hem reflexionat sobre la necessitat i la forma que tenen les coordinacions i com es podrien millorar. La coordinació permet un coneixement entre elsdiferents actors, abordar holísticament una problemàtica i afavorir l’accés de totes les persones als recursos normalitzats. Per fer-ho és necessària una sistematització de les mateixes, establir mecanismes de derivació entre els centres especialitzats i l’atenció primària, així com una bona entesa entre els diferents departaments d’atenció a les persones, com per exemple el Departament de Salut i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. S’ha d’incidir, en la disminució de les desigualtats socials, tenint en compte que els aspectes socials són determinants en la salut de les persones. En un moment d’escassetat pressupostària, les administracions hauriend’augmentar la inversió en programes de prevenció, promoció de la salut i incorporació social, fent una previsió de noves necessitats que puguin sorgir de les noves realitats. Sens dubte, millorar i optimitzar els mecanismes de coordinació entre institucions i professionals, és una bona proposta metodològica per a aconseguir-ho.

El present article planteja una visió actualitzada del treball social a partir de les vivències adquirides en els primers contactes professionals d e les nostres pràctiques com a estudiants de treball social. Aquesta reflexió ens ha permès analitzar la situació actual de la professió i elaborar una proposta de possibles reptes que hem d’afrontar per continuar avançant en la constant millora de la nostra disciplina. La idea sorgeix el 2013, a partir d’un debat entre estudiants de la Universitat de Barcelona que van cursar les assignatures de ConceptesBàsics del Treball Social i Treball Social Comunitari, que permeten generar un espai de reflexió compartida que té en aquest article l’expressió perdurable i compartible del saber escrit.

Fa gairebé 40 anys